iaia

Setembre 2023: IAIA

No havía escrit en valencià mai, no de forma més seriosa s´entèn. I ho he trobat tan sentit i gratificant. No hi ha millor forma d´expressar les coses del cor i de l´arrel, que al idioma que les visqueres.

Vos deixe un extracte d´un text més llarg. Va dedicat a la meua iaia, en una serie de relat i pintura que anomene Generarió M, i que comença en ella i no sé on seguirá i on acabarà. Relatava la meua rel·lació amb ella, i aquesta és la conclusió. En no res compartiré el text sencer.

També vos mostre el quadre al que fa referència el text, encara que en aquest extracte no ho  podeu llegir.

«…

Quan he començat a escriure sobre la meua iaia, tenia com a objectiu reflexionar al voltant de les dones de la meua família, de com he arribat a ser jo a través d´altres dones, com el gènere influeix en el que ens pertoca viure des que som menuts, de com les frustracions per ser dòna i asumir algunes coses, es diluix en algunes persones acceptant-ho sense dol, i en altres és com un bullir de sang; de com jo he rebutjat eixa forma de viure d´acceptar-ho tot sense remugar i com, alhora, he acceptat que no fos així en les meues avantpassades. Però he acabat passetjant-me per la vida de la meua iaia, i no he aconseguit donar el caràcter de gènere que volia.

O tal vegada sí?.

Parlar d´una dona, de la seua malaltia, de la seua filla que va cuidar-la fins a l´últim dia, d´una vida anodina aparentment, sempre envoltada de por, por a fer-se endavant, que algunes altres dones no van tindre, i que va marcar eixe lloc cómode a la vida, a la volta dolent i fastigòs… De com la mare no va tindre cap dubte, no hagué de sacrificar res, per què ja ho havía assumit des de feia molt de temps, i va anar adaptant la seua vida a les necessitats de la cura, del afecte, de la família, per damunt del treball, d´una mateix, de la parella i de la societat que indolenta, t´aboca a atres llocs més egoistes.

I com de la mateixa manera, la mare asumix que seguirá el mateix camí dels seus pares, amb dolències paregudes, totes embolicades en ella, sense poder evitar-ho.

Tot aqueix ideal de gènere, tan latent hui en dia, cada cop més ferm, entropessa amb una dona que adore i de qui no puc fugir. És com perseguir un tipus de dona, la que vull ser, amb els ideals que lluite i sempre tinc present, i fer-li un homenatje a una que no representa quasi ningún d´eixos ideals.

I no sé com fer lloc una cosa amb l´altra, si no fora perquè som massa les dones que hem crescut en famílies similars, i que som nosaltres, precisament, les que educades i influències per aquestes meravelloses dones, busquem un nou camí, acceptant allò que no vols del seu passat i millorant el futur que està per vindre.

Som tantes amb aquestes vivències, la cura dels fills, la malaltia, la cura del pares, la dedicació, el patiment, el silenci a tot…

Crec que ningú ens pot llevar mai l´orgull de voler als nostres, encara que no hagen segut allò que vem als nostre herois.

Ella era alegre, bona, dedicada, i poregosa. I moltes coses més. I mai no la puc oblidar.

Tot allò, amb alguna altra herència, és ma mare, i jo, i la meua filla, i tota una generació de dones, que a poc a poc tracta d´aconseguir no tindre por, de trobar el lloc a la vida, sense embuts, per a conquerir alguns territoris tant de temps abandonats…

Qué perdem i qué trobem en cada generació?.

Qué ens queda de les nostres iaies i les nostres mares?.

Quan de temps continuarà la lluita per retrobar-nos?.